La vitamina D i l’esclerosi múltiple

La vitamina D o calciferol és una vitamina liposoluble; la seva funció principal és la regulació de la incorporació del calci als ossos i, per tant, el seu dèficit pot provocar uns ossos dèbils i propensos a les fractures (pot ocasionar raquitisme i osteoporosi, entre d’altres). La vitamina D també té un paper important en el sistema immunològic: regula la resposta immune de manera que aquesta sigui menys agressiva i, per tant, pot ajudar a prevenir les malalties autoimmunes.

La vitamina D s’obté per dues vies: l’exposició solar i els aliments. S’estima que el 90% dels requeriments de vitamina D s’obté a través de l’exposició al sol. La pell és el principal òrgan productor d’aquesta vitamina degut a l’exposició als raigs ultraviolats. Aquests provoquen la conversió d’un compost present a la pell en provitamina D3 que, posteriorment, seguint una sèrie de passos, es convertirà en vitamina D3 i en els seus compostos actius.

Per tant, tenint sempre cura d’altres malalties que poden provocar els raigs ultraviolats (càncer de pell, principalment), una exposició al sol controlada, per exemple uns 15 minuts de tres a cinc vegades per setmana, pot ser suficient per garantir uns nivells adequats de vitamina D3 a l’organisme.

La vitamina D es troba de forma natural en molts pocs aliments. Aquests constitueixen el 10% restant de l’aportació de vitamina D a l’organisme. Alguns d’aquests aliments són els olis de fetge de peix i de la carn de peix blau (com el salmó, la tonyina i el verat). En menor quantitat, també es troba en el fetge de vaca, en el formatge, en el rovell de l’ou i en alguns bolets. Des de fa ja molts anys i degut a un problema de raquitisme greu, moltes llets i derivats làctics porten suplements de vitamina D; són els anomenats "aliments enriquits en vitamina D".

Els valors normals de vitamina D en sang es basen, principalment, en els valors derivats de la patologia òssia; no obstant això, sembla que valors per sobre de 100 nmol/l serien suficients per exercir la seva acció sobre el sistema immunològic.

Diversos estudis observacionals han demostrat que uns nivells baixos de vitamina D s’associen a un augment de l’activitat clínica i radiològica de l’EM en forma d’un major risc de patir brots o progressió de la discapacitat i d’un augment de la formació de noves lesions i de l’aparició de lesions actives a la ressonància magnètica.

També s’ha demostrat que uns nivells més alts de vitamina D després d’un primer episodi aïllat d’esclerosi múltiple s’associen a un menor risc de desenvolupar la malaltia. Fins i tot, s’ha provat que uns nivells de vitamina D adequats durant el període d’embaràs i els primers anys de vida del nen poden ajudar a reduir les probabilitats de desenvolupar EM en el futur.

Malgrat aquesta evidència que el tractament amb suplements de vitamina D pot ser beneficiós per reduir l’activitat de la malaltia, la veritat és que encara no se sap amb certesa. No obstant això, la suplementació en persones amb EM i amb dèficit de vitamina D pot ser beneficiosa i, per tant, recomanable donat els escassos efectes adversos que comporta.

Així doncs, la vitamina D és un element fonamental per a la salut i també és especialment rellevant si es pateix esclerosi múltiple, ja que pot afectar al desenvolupament de la malaltia. Els nivells de vitamina D es poden mesurar en sang; el seu metge o neuròleg l’informaran de com fer-ho i de la necessitat de tractament si s’escau.

Fonts d’informació:

Pozuelo-Motano B, Benito-León J. Vitamina D y esclerosis múltiple. Rev Neurol 2013; 56: 243-51.

Martinelli V. et al. Vitamin D levels and risk of multiple sclerosis in patients with clinically isolated syndromes. Mult Scler. 2013.

Mowry et al. Vitamin D Status Predicts New Brain Magnetic Resonance Imaging Activity in Multiple Sclerosis. Ann Neuroll 2012; 72: 234–240.

Correale et al. Immunomodulatory effects of Vitamin D in multiple sclerosis. Brain 2009: 132; 1146–1160.